Sobre l'artista
Composition marca un gir en la trajectòria canviant de Francis Picabia. El 1917 va fundar la revista 391 a Barcelona i va convertir-ne les pàgines en un camp de proves per a les provocacions que el vinculaven al dadaisme. Els seus retrats de màquines ja havien qüestionat que un retrat necessités un rostre humà. A finals dels anys trenta havia alternat repetidament l'abstracció i la pintura figurativa, rebutjant una única identitat artística. Composition permet resseguir aquesta trajectòria inquieta: la modernitat artística hi apareix menys com un estil fix que com una oportunitat per canviar de rumb.
L'obra
Què passa quan un quadre no ofereix cap tema recognoscible? Composition, datada el 1939, convida a mirar sense la seguretat que dona identificar una persona o un lloc. El títol deixa oberta la interpretació en lloc de proposar un relat. Picabia feia dècades que explorava què podia ser una imatge, i aquesta obra continua desafiant les expectatives. La data la situa al llindar d'una altra guerra europea, tot i que això, per si sol, no demostra cap missatge polític. La reproducció permet aquesta trobada més enllà de la sala d'exposicions, sense dictar què ha de significar l'abstracció.
Estil i característiques
A la part superior, un arc groc toca una punta blava, mentre una franja vermella es cargola a sota. Sobre el fons ocre, contorns fins i sinuosos travessen taques de color més àmplies. Les formes negres s'eixamplen entre les corbes i, de vegades, s'afuen. Prop del centre, un petit oval fosc toca una taca de blanc trencat. Més avall, una altra zona clara separa el blau del vermell. La superfície clapejada té un aspecte irregular i fregat, no pas brillant. En aquesta composició abstracta, la mirada segueix una corba i en troba una altra que la travessa.
En la decoració d'interiors
Imagina una sala de lectura a última hora de la tarda: la llum frega un moble de noguera i aquest pòster vertical hi penja al damunt, amb un marc negre estret. Una butaca de cuir color tabac evoca el fons ocre, mentre els vermells trenquen la sobrietat de l'entorn. Deixa prou paret buida al voltant per seguir les formes sinuoses des de la butaca. Aquí, l'obra es contempla entre capítols, en lloc de servir de rerefons als mobles. Mantén una decoració continguda perquè les petites obertures clares i les línies que s'encreuen es distingeixin des de l'altra banda de la sala.
